Entrevista a Kilian Jornet [18/11/2021]

Entrevista realitzada en el programa 52 i que podeu escoltar quan vulgueu.

Has participat en alguna prova més després de UP?

• No, vaig descansar per fer el descans anual i després tornar a entrenar i tornar a les rutines corrents i esperar que arribés la neu i començar a esquiar.

Que signifiquen les victories a Sierra Zinal i UP?

• Vivim en un mon d’inmediatesa i s’ha de relativitzar molt. Competir vol dir guanyar, vol dir perdre. Al contrari els dos últims anys a nivell fisic han sigut els dos anys que he estat més en forma de sempre amb els entrenos i els testos. M’agrada competir i anar a curses on hi ha nivell i que pots lluitar i tenir aquesta part més divertida. T’has de saber separ del que es diu, el més important és treballar

Per què estàs en contra de la candidatura de Stop JJOO?

• Hi ha dos problemes principals. Parlem de JJOO d’hivern i que malauradament els estudis ens diuen que les temperatures i la quantitat de neu que hi haurà en el Pirineu l’any 2030 no seran sostenibles i s’haurà de fer neu artificial i refredar uns llocs que va en contra del que s’ha de fer per preservar el medi i no tenim les infrastuctures per acollir alguns tipus de proves i s’haurien de contruir i no es farien servir perque algunes proves no són practiques habituals a casa nostra. Per altra banda, el Pirineu té unes necessitats a nivell social i econòmic, i els JJOO no són la resposta. Si parlem del turisme i la visibilitat està clar que es un boom en un moment i aportarà uns ingressos a una petita part de la població del Pirineu, però la gran majoria doncs farà el contrari, encarir preus, fer més inaccessible poder viure al Pirineu. La gent del Pirineu vol un model un model econòmic diferent, que no sigui només basat en un tipus de turisme unicament, que es treballi per a que la vida en el Pirineu sigui i els Jocs no són la resposta a això. 

Tens alguna esperança que la COP26 canvii alguna cosa? La teva fundació ha fet alguna cosa?

• He seguit la COP26, esperavem una gate lines amb unes accions a prendre i no ha sigut el cas. No s’ha parlat com es faria. Anem esperant esperant i retardant el problema. A nivell politic hi ha alguns païssos que si, però la majoria doncs no hi ha una intenció clara i s’ha de seguir lluitant, no tenim cap altra opció. Des de la fundació vaig intentar portar accions de divulgació més concretes per lluitar amb els problemes que pot suportar el canvi climàtic. Hem de seguir remant i les decisions polítiques són molt importants perquè tenen la capacitat d’implementar canvis i que no estan fent.

Creus que tornar la fabricació de material esportiu als països d’origen, podria ser una solució per reduir els gasos contaminants?

• És complexe la qüestió. Hem de veure d’on ve la matèria prima. Si aquesta vé d’Europa és interessant construir a Europa, també a on es ven el producte. Si una marca ven el 60% al sud-est asiàtic té sentit fabricar-ho allà. S’ha de mirar molt tota la cadena del producte, moltes vegades en producció és molt fàcil buscar un discurs molt simplista i realment és més complex tot. Crec que si es vol fer una sostenibilitat en el material esportiu s’ha de mirar tota la cadena. Hi ha fabriques que produeixen malament, a Europa hi ha menys perquè hi ha unes lleis que no ho permeten. El que s’ha de fer és ser molt transparent i per veure que allà a on es produeix, es produeix bé. Hem d’evitar també el sobre consumisme i que els productes durin més, potser aquesta seria la clau.

Has decidit no viatjar més del que suposi emetre més de 3 tones de CO2 a l’any. A quants viatges equivalen i això significa que el teu calendari serà més curt i amb curses més juntes entre si per desplaçar-te menys?

• És la petjada amb la que em puc sentir bé amb mi mateix. Jo estic en un moment en la meva carrera esportiva que no tinc la necessitat de fer 50 curses com feia abans i focalitzar-me en aquelles curses i aquells projectes que em facin més il·lusió. A nivell pràctic significa fer un viatge gran a l’any i després fer algun viatge curt. És a dir un parell de curses aquí a prop, un viatge gran a una cursa o a una expedició i després tot el que són curses que són per entrenar o per inèrcia fer-les de proximitat. 

A partir de la teva alimentació a la UP, tens estudiats tots els números i entrenes la ingesta de carbohidrats per hora?

• No la entreno, però hi ha hagut moments que la he entrenat. L’any passat durant uns mesos vaig entrenar per poder ingerir 100-120 grams de carbohidrat per hora. Però en una ultra que se que amb l’estat de forma que arribo després de fer quilòmetres verticals sé que l’esforç no és important, sinó la durada, sé que estava entre 60-65 grams per hora. Això vol dir un gel cada mitja hora a partir de la 3a hora. Ho tenia calculat, és important tenir un pla i seguir-lo.

Quin és el màxim de grams de carbohidrats que t’has arribat a prendre durant una cursa?

• Quan vaig fer la tentativa de les 24 hores, allà si que anàvem al voltant de 100 grams i fent entrenos de 100 quilòmetres per pista a un ritme de 4’10” allà si que anava entre 100 i 110 grams per hora i funcionava bé, però si que tens la sensació de tenir l’estomac molt ple sempre. Quan vas lent no és cap problema però en curses ràpides si que és problemàtic. En curses més ràpides com les Skyraces si que vaig a menys, realment és un gel cada 40 minuts a partir de la hora. 

La UP del 2017 et vas alimentar només amb productes dels avituallaments. Ha canviat la teva forma d’ingesta d’hidrats amb els anys?

• No, depés del que busquis. Ara em conec més, i no faig tant experiments, però bàsicament canvia depen el tipus de cursa, segons el tipus d’experiència que tens. A Hardrock per exemple, sempre que he anat he intentat no tenir assistència perque els avituallaments estan molt bé i xerres amb la gent, és part de l’experiència. En curses que si que és important anar a sac és millor tenir una assistència i en els avituallaments busques el que t’aporta millor rendiment, depén una miqueta d’això. 

En els teus inicis dius que la teva dieta era a base de pizza i Nutella, ha canviat amb el pas dels anys?

• Durants els anys universaris i una mica més endavant la meva dieta era pasta i pasta amb algunes vedures. Bàsicament era per economia, perque els diners que tenia els gastàvem en inscripcions i necessitavem hidrats de carboni i ja està. Ara és bastant semblant, hidrats de carboni de la patata, pasta o arrós o quinoa o altres hidrats i molta verdura. Intentem que una part de les verdures o els tubercles vinguin del jardí.

Tu estàs envoltat d’entrenadors, fisios, nutricionistes…

• Jo tinc un equip que s’ocupa de tota la part que a mi em costa molt i que no m’agrada de premsa, de relació amb els sponsors i tot això, però tot el que és el tema entrenament a mi m’encanta i dedicar-li hores. De fet des dels 17 anys que estava al centre de tecnificació de Catalunya i m’entrenava la Maite, quan vaig acabar amb ella vaig començar a entrenar-me sol i si que m’agrada parlar parlar amb diferents entrenadors o nutricionistes o psicòlegs perque vull formar-me, vull aprendre i vull veure coses diferents. Bàsicament soc autodidacta però llegeixo molt i estudiar molt per saber les bases.

Ja descanses durant les nit? Quantes hores dormies abans de ser pare i quantes dorms ara?

• Tenim bastanta sort perquè les dues nenes dormen molt bé almenys les nits i a part d’alguna nit suelta, ens deixen dormir tota la nit. 

Com us ho feu l’Emilie i tu per entrenar, heu canviat molt les rutines?

• Més que les rutines, la logística. Abans sorties quan et venia de gust, era menys organitzat i ara bàsicament ens organitzem un al matí i l’altra a la tarda, per exemple. Aleshores un està a casa amb les nenes fent tota la feina a casa i l’altra va a entrenar i ens anem canviant.

Quan surts a la muntanya, t’ho penses dues vegades a l’hora de posar-te en risc a l’hora de crestejar o escalar?

• No, no ha canviat tant. Jo sempre he sigut molt analitzador en aquest aspecte. Moltes vegades em dono mitja volta i això ja ho feia abans i jo crec que no m’ha canviat en el tema de la muntanya perquè intento analitzar-ho molt, ser molt conscient del risc i ser conscient de les conseqüències i després prendre una decisió conforme això. Després si que és veritat que amb altres coses com conduir i fer viatges llargs en cotxe sense dormir o mal menjant si que ha canviat la meva actitud.

Et veurem en alguna prova d’esquí de muntanya aquest hivern?

• Tenim ganes de fer alguna gran cursa, Pierra o alguna d’aquestes cau. Copa del món no, però alguna gran cursa si que m’agradaria fer.

Creus que la suspensió del mundial de Trail running a Tailàndia farà que els circuits privats i sponsoritzats per marques serà el futur més proper?

• Si, malauradament hi ha un bati vall de circuits i competicions, és una llàstima. Tothom diu que hauria d’haver un però que sigui el meu, i aquest és el problema, que no es vol arribar a compromisos per unificar-ho. Si que s’ha vist que a nivell privat doncs les coses han funcionat bé. Jo soc un gran defensor de la cosa pública i les federacions, jo em vaig formar amb la FEEC i crec que és important mantenir aquesta estructura per suportar la formació, però per burocràcia, per coses, els circuits privats són els que han funcionat més. Sembla que en els propers anys és que serà així. Encara que sembli impossible arribar a acords per organitzar-ho una miqueta tot, crec que em d’intentar seguir-ho fent.

La solució seria fer un circuit únic, com per exemple la UCI en el ciclisme?

• Com a amateur jo crec que és igual perquè al final curses hi ha moltes, n’hi ha de guapes. És un problema més per els d’elit i després també per la visibilitat. Jo crec que un circuit sól tampoc és realitat, perquè el trail running és molt diferent, podem parlar de quilòmetres verticals, podem parlar de curses curtes o de ultres i cadascuna té unes especificitats diferents. Almenys de cada tipologia de cursa doncs no s’anessin doblant cada any perquè algú creu que ho pot fer millor que l’altra, en comptes de intentar treballar junts.

Si ara tinguessis 15 anys menys, i necessitessis competir per guanyar i destacar en algun circuit o federació, en quin ho faries?

• Hi ha dues coses, si vols guanyar o si vols tenir competitivitat. Si vols guanyar evidentment hi ha moltes curses que tenen molta visibilitat que potser és més fàcil guanyar perquè el nivell està més distribuït i t’asseguraran victòries però que realment a nivell competitiu no seran massa importants. A mi sempre m’ha agradat anar a curses on hi havia nivell on guanyar és dificil. Abans el circuit era el de Skyrunning, on hi havia tothom, i avui en dia en distància curta hi ha les Golden perquè tenen les curses que són més clàssiques, i després en ultra trail, més que circuit hi ha UTMB i Western que sempre hi ha nivell, si vols competir i provar-te.

Tens anotada la Hardrock 100 per l’any vinent i intentar rebaixar el rècord que et va treure el François d’Haene el passat mes de juliol?

• La Hardrock és una cursa que vull tornar-hi anar perquè m’agrada molt perquè no és una competició sinó és l’ambient, és arribar a un coll en un avituallament i que et facin un burrito i tu te’l menges. L’any vinent no tinc el qualifyer. Has de participar en algunes de les curses per poder participar, i com que ara fa  dos anys que no faig cap cursa de 100 milles. L’any que vé si que faré alguna de 100 milles i potser poder buscar la qualificació per anar l’any següent a la Hardrock.

[Guillem Marchal] Creus que hi ha moltes empreses que estan veient una font de finançament important i que molts corredors necessiten aquest finançament de guanyar curses i proves per guanyar premis en metàlic per poder sostenir-se i a part tenir visibilitat i això esta fent que hi hagi una dispersió molt gran en que cadascú vol el seu troç de pastís?

• Si això ho hem discutit molt però això és mirar molt al curtterminisme. Quan hem intentat buscar una associació de corredors per lluitar tots per les mateixes coses. Si busquem anar tots a les mateixes curses a llarg terme serà molt més positiu, perquè els premis seran més important hi haurà més estructuració i potser el desé o el quinzé tindrà premis més importants que avui guanyar alguna cursa. Però al final a curt terme porta això, que la gent busqui les curses que on sap que immediatament poden aconseguir això. També hi ha modes diferents. La majoria d’esportistes que viuen professionalment, hi ha molts que tenen molt més el sustent dels sponsors que de premis de curses. Després hi ha altres que per decisió viuen més dels premis de curses. Hi ha els dos models que estan funcionant avui. Depén de l’estratègia de cada corredor que tingui amb el sponsor o amb el tipus de curses que vol fer, li funciona un model o un altre.

Tens pensat tornar a l’Himalaia aquesta propera primavera?

• Tinc ganes de tornar-hi, però no crec que sigui aquesta primavera. He de planificar el calendari de curses i expedicions per l’any que ve, però bueno tornar a l’Himalaia segur que tornaré.

Veurem algun reportatge sobre la teva darrera aventura de la primavera passada?

• Be, l’any passat no vam fer res. Vam estar aclimatant, vam aclimatar molt bé. Ho has d’explicar quan realment facis algo.

Et veurem intentar de nou el rècord de les 24 hores en pista?

• No ho sé, no tinc ni idea. L’any passat vaig arribar a estar en molt bona forma i em vaig adaptar a l’asfalt, però em vaig estar lesionant molt. És cansat, vaig estar cinc mesos lesionat i no mola, la veritat. Aleshores potser un altre any us diré vull tornar a dedicar mig any a preparar asfalt, però s’ha de veure més endavant. Ara tinc ganes de fer coses i competir en muntanya i potser més endavant provar alguna cosa així.

[Guillem Marchal] M’interessa moltíssim més el Kilian persona que és qui hi ha darrera de l’esportista… Tots correm per fugir d’alguna cosa, tu de què fugies quan vas començar a córrer, de que ho feia quan era més adult i de què ho fa ara que és pare?

• Jo, córrer sempre ha sigut per disfrutar, estic a on em vull trobar. Si que hi hagut moments que si he corregut ha sigut per fugir de la gent. Fugir per trobar la soledat de nou. L’esport és per passar-m’ho bé, és molt hedonista, és trobar el plaer i de l’instant. Sempre ha sigut això.
  
  [Guillem Marchal] En un dels teus documentals vaig veure com la muntanya et va ajudar a canalitzar aquesta rebel·lia que tenim de joventut. Que els hi diries als adolescents i als joves  que avui es senten com et vas sentir tu llavor des de la teva experiència?
• Moltes vegades quan es adolescent és trobar el teu llocs i avui en dia és molt difícil amb la pressió que hi ha per xarxes socials. La meva generació era més fàcil, no teníem aquesta pressió social tan marcada, si que hi havia pressió dels amics, però no era tan tan marcat com avui. És intentar oblidar-se de tot això, intentar dir estic fent  realment el que vull i el que m’agrada i el que m’apassiona. És molt difícil fer aquest replantejament quan ets adolescent, però val la pena, pots trobar coses molt xules i pots disfrutar de la vida, que realment és lo important.

• TEST GUILLEM MARCHAL

La victòria més important de la teva vida:

• Gaudir cada dia, m’ho passo tan bé.

Èxit més gran que has tingut?

• Conéixer persones des del meus pares que m’hagin ensenyat aquest camí, a conèixer doncs a tenir mestres i mentors que m’han ensenyat tant. Gent com Jordi Canals, la Maite Hernández, gent amb els que he competit, amb els que he anat a l’Himalaia el Toses, el Coromines el Seb Montaz, l’Emelie, conèixer les meves filles. Haver sapigut absorbit el que m’han donat.

Fracàs del que sempre t’enrecordaràs?

• Fracasos són aprt del camí, sense fracasos no hi ha aprenentatge. Per mi fracàs en si voldria dir fer una cosa que no disfruto i d’una forma perpetua. Errades n’he fet moltíssimes i per sort sempre n’he sortit bé i n’he aprés molt

Un moment de frustració?

• Quan era adolscent moltíssimes. Ara de gran menys. Potser com aprenent el primer campionat d’Europa d’esqui de muntanya que vaig participar com a sènior i anava liderant, en una baixada vaig trencar l’esqui i la fixació. Una ràbia… t’ensenya que la vida és així, que hi ha dies difícils i hi ha dies tot és tot bo.

En què o en qui penses quan creues la línia de meta?

• He corregut més de 500 curses en la meva vida, i ho relativitzes molt. Competir al final és un dia més i no soc massa de cel·lebrar-ho per que al final és el treball i ja està. Quan creues la meta estàs més content o menys content, però no li dono més importància.

Sento angoixa quan…

• En societat en general, quan porto molt de temps amb molta gent.

Avui en dia el trail runnning és…

• Per mi és llibertat

Competir per mi és…

• Conèixe’s a un mateix.

M’ho passo bé quan…

• Son tantes coses… Quan visc, quan estic a la muntanya. I quan visc amb sentit.

El meu ritual abans de competir és…

• Cap, fa molts anys que no hi ha cap, anar bastant ràpid al que s’ha de fer.

Per mi els hàbits són…

• És la rutina, és una part important. És on trobar aquests ratets que vas fent i que et donen un ritme a la vida.

No hauria arribat a on soc si…

• Si no m’haués creuat amb les persones que m’he creuat.

Aquesta entrevista m’ha semblat…

• Collonuda, la veritat és que un plaer parlar amb vosaltres. També us escolto en algunes sortides corrent.

Et veus competint amb el mateix nivell que tens ara igual que ho està fent ara Miguel Angel Heras o Tòfol Castanyer?

• A nivell físic cada any em trobo millor de moment. Se que anirà baixant. Però després competir al final una cosa és el rendiment i l’altra és el que disfrutis. Veig gent que té 70 o 80 anys i van a les curses i disfruten i al final és l’important. El nivell, ja ho has d’acceptar que va baixant